Justificació:
Sant Cugat és una població especial urbanísticament parlant en el context metropolità de Barcelona. És, a l’hora, model seguit per les poblacions veïnes, caracteritzat per la “qualitat de vida”, i acusat d’elitista, a l’avantguarda de l’exclusió del dret a l’habitatge per a la majoria de la població.

La zona difusa del municipi és la causant d’aquesta doble mirada. Però, quina alternativa hi ha? Existeix debat social? Les darreres eleccions són un exemple de que, si existeix, aquest no es transmet al debat electoral. Sembla ser que la població reconeix el partit i alcalde que han dut a terme amb èxit l’únic model possible per Sant Cugat.

La Diagnosi de l’Agenda 21 Local de Sant Cugat aporta dades interessants en quant a la relació entre aquesta ciutat i la sostenibilitat: ens situem en els pitjors llocs en quant a la generació de residus, consum d’energia i d’aigua. No se senten veus que dubtin que això es deu al model urbanístic difús que tenim.

El creixement dels darrers anys, que ja arriben a esgotar el terreny qualificat d’ubanitzable pel planejament municipal (englobat en el Pla General Metropolità de Barcelona, aprovat el 1976 i modificat puntualment en diverses ocasions, però mai revisat globalment), ha seguit un model “menys insostenible”, en paraules de diversos especialistes .

Quin futur ens plantegem per a la nostra ciutat? Hem de renunciar a imaginar un model urbanístic i social diferent per a Sant Cugat a causa de la coneguda “irreversibilitat” de l’urbanisme?

Models alternatius de Sant Cugat:
• La zona difusa és el centre de la crítica en quant la relació de la ciutat amb la sostenibilitat: es generen més viatges en vehicle privat, més consum d’energia; més despesa d’aigua degut al model del jardí i piscina; més generació de residus degut a la distància de les botigues...

• Tot i això, sembla que la zona difusa genera més oportunitats de transformació: es plantegen zones comunitàries (“grans illes”) amb horts centrals i basses-piscines comunitàries (sense clor, segons idees de l’arquitectura bio-climàtica), amb una vocació d’autogestió més gran i desconnexió del mercat global. Permetria eliminar carrers interns. Han de ser nuclis d’alta participació ciutadana.

• Els dos camps de golf han de desaparèixer com a tals i convertir-se en zones agrícoles. Les zones agrícoles, de fet, han de ser reactivades amb agricultura ecològica i amb comercialització local.

• Cal una agrupació de persones a zones de densitat més alta que per exemple a Valldoreix, cosa que cal fer compatible amb la ocupació de cases buides del centre. Cal deconstruir moltes zones i expandir zones agrícoles o forestals.

• Les rieres han de ser més amples, de manera que es faci compatible augmentar la biodiversitat (vegetació de ribera, pas de fauna) amb l’existència de carrils bici i alguns altres usos. Cal retirar cases d’aquests eixos.

• Cal una moratòria urbanística definitiva i construcció només d’habitatge públic.

• Cal un transport públic molt més potent i una restricció del transport privat.

• Es debat sobre possibilitats en quant al preu de l’aigua.

En quant a la dinàmica de treball:
• És fàcil anar-se de l’olla imaginant sense límits.
• És difícil la transformació radical sense un convenciment entusiasta de la població, i la cultura actual no ajuda. Hem hagut d’imaginar que tothom estava encantat. Es debat sobre la necessitat d’imposar o no un model, i de la tensió entre el bé col•lectiu i l’individual.
• No ha quedat del tot clar si calia treballar tenint en compte o no les dificultats; la gran dificultat està en connectar el que seria desitjable i la realitat.
• No és possible canviar el tema urbanístic sense canviar coses econòmiques i socials.

Estratègies i passes necessàries:

1. Fer un estudi que justifiqui una moratòria urbanística i porti a una reordenació del sòl, de manera que reverteixi el creixement que s’ha donat en els darrers anys.
2. Fer xarxa amb la resta de les entitats. Anar-les a buscar, impulsar campanyes similars a les de TN i la consulta social, que van tenir èxit, a partir d’un objectiu senzill i clar, un objectiu comú, com pot ser el canvi climàtic, a per exemple 5 anys. Proposar cada any objectius per cada sub-tema dels implicats (aigua, energia...), de manera que s’aconsegueixin reduccions mesurables que animin a continuar.

Sobre la dinàmica de treball:
• Es separen per casualitat nois i noies i és possible que les propostes tinguin relació amb això.
• Dóna la sensació, en iniciar aquesta segona fase, que hi ha molts menys ànims, que decau la cosa en enfrontar-se a la realitat.

Discussió:
1. Moratòries del sòl:
• No és el moment de fer moratòries perquè ja s’ha acabat el sòl. No és el moment.
• En qualsevol moment canvien les lleis o el PGM per permetre que augmenti de nou el sòl urbanitzable, ja s’ha fet abans, sí cal la moratòria.

• No cal un estudi, ja se sap el que hi ha, es tracta d’una qüestió més política que tècnica. Un estudi no té cost polític i per tant no tindrà resultats.
• L’estudi no té per què ser tècnic només, pot comportar la participació de la població.

2. Xarxa i campanyes:
• El tema del canvi climàtic i altres, com l’agenda 21 Local, estan sobadíssims, ja s’han intentat, i els resultats són sempre de cada cop menys participació. (Veure una anècdota sobre el canvi climàtic). Al CMSC es va provar, la història està plena d’intents fallits.
• La moratòria seria un objectiu possible, senzill i clar.

• 5 anys! Desanima només pensar-hi tant de temps.
• Cada any s’han de poder fer coses concretes, els 5 anys és el termini llarg, final.

Segona tanda de passes:

3. Pack de mesures presentades a l’ajuntament que siguin aplicables que poden animar a la població. Per això, però, cal una xarxa ben organitzada i preparada.

4. Cal una acció directa avaluable i demostrativa del model de ciutat. És paral•lel a la passa 3, però no demana res a l’ajuntament: revolta i okupació del camp de golf, transformació en camp agrícola i demostrar com reverteix el seu impacte en benefici comú.

• Una proposta conciliadora seria fer una zona comunitària-participativa de veïns/es, com s’havia parlat abans, demostratva.

Conclusions finals:
• No hem aconseguit aclarir què és lo important.
• El tema de la conscienciació és vital i molt difícil.
• Costa pensar en lo utòpic: donem masses coses per sentades que en realitat són molt complexes (segons com, podrien ser autoritàries les nostres propostes i per això hem hagut de suposar que tothom estava d’acord). Potser hagués estat millor pensar en la realitat de l’assemblea.
• O no, ha estat molt important orientar-ho tot primer cap a la creació d’una visió comuna, un objectiu utòpic, abstracte, i després anar per les maneres d’arribar-hi. Sovint es perden els debats entre aquests nivells tan diferents.
• Una tensió important és si pensem propostes com a “nosaltres “ o incloem també a l’ajuntament.
• És important la vessant pedagògica o demostrativa de les accions. La de la comunitat sembla molt bona idea.
• És compatible lo d’incloure i excloure l’ajuntament.